La vida és moviment, el moviment és vida.

Per l’osteopatia, les zones en disfunció són les que no es mouen bé, no es relacionen adequadament, no “respiren” bé, tenen poca expressió o estan en bloqueig. El terapeuta percep com “respiren” i es mouen els teixits, i quan tenen un moviment restringit, els convida al desplegament o a l’ajustament.

L'estructura governa la funció i la funció condiciona l’estructura.

 A. T. Still reconeix en aquest axioma la interelació entre funció i estructura. Tot allò que pugui afectar la innervació d’un òrgan (per excitació o per inhibició de les vies nervioses); la circulació d’un òrgan (isquèmia o congestió) o les pròpies relacions mecàniques internes o externes del propi òrgan, produiran obligatòriament una variació en les seves capacitats funcionals.

El moviment respiratori primari.

És la respiració pròpia dels teixits. És un ritme a part del ritme respiratori i del batec cardíac. És un ritme que es palpa quan fem l’escolta dels teixits i sentim si tenen una pulsió alternant d’obertura i tancament, com un bombeig. Ens informa de si els teixits estan disponibles, si s’expressen bé,  si estan en disfunció.

L’artèria és primordial. La lliure circulació de la informació.

Les vies d’informació interna que utilitza el cos són en gran part a través dels fluïds. El torrent sanguini i limfàtic ha d’arribar arreu per assegurar l’aliment, l’oxigenació, la recollida dels productes de desfet i l’arribada i sortida d’informacions com (neurotransmissors, les hormones, etc.). Quan els teixits estan lliures i sans, la circulació està assegurada. Si els teixits no es mouen, no “respiren”, adequadament, el teixit s’expressa en excés o en carència.

L’organisme és un sistema d’adaptació i compensació constant.

El cos sempre s’està adaptant al que succeeix a fora i a dins seu. Sovint el símptoma apareix com la gota que fa vessar el got i és una mostra de què el sistema té dificultats per ajustar-se, ha perdut disponibilitat per adaptar-se.

Quan el terapeuta convida al cos a alliberar-se de tensions, es buida el got de les compensacions i l’organisme pot augmentar la seva capacitat adaptativa,  està més disponible.  

La Vis Natura Medicatrix.

Principi hipocràtic, reprès per la medicina Higienista de mitjan s. XIX, segons el qual la Medicina està inscrita en la Natura, de la que prové la possiblitat de curació. Segons aquesta idea, les medicines respectuoses amb la Natura són aquelles que desperten i activen el potencial curatiu de cada ésser viu. A.T. Still, també creia que Déu havia dotat la persona de mecanismes d’autocuració. “Trobeu la Salut (en el cos del pacient)”, deia Still. L’osteopatia es recolza en aquest principi de salut i en trobar la causa primària de la disfunció.